Els passadissos del convent són amples, foscos i austers. Aquí dins s’hi viu amb el necessari per viure. Pa, vi, aigua i escalf. I a fora, molta horta, plantes remeieres i arbres sota els quals resguardar-se del sol. Però el més característic de tot és l’abillament dels frares: un hàbit marró amb una caputxa llarga i punxeguda, unes sandàlies i la barba llarga. Tot un oasi de sobrietat enmig d’un dels barris més benestants de Barcelona.

Avui he quedat amb un d’aquests frares, un savi que passa les hores a l’arxiu, on s’apilen segles de coneixements escrits i altres elements exòtics sortits de les missions que els caputxins catalans han fet arreu del món. És un erudit que traspassa èpoques. La seva imatge podria ser la mateixa que la d’un frare de fa quatre-cents anys, escrivint a la llum d’una espelma i menjant el més auster que li dona la terra.

Clica aquí per llegir l’article sencer