El cotxe serpenteja per una petita carretera que sembla no acabar mai. Per la finestra, una successió de petits boscos i camps llueixen sota un sol que comença a despuntar. De tant en tant, apareix un cartell on posa, misteriós, el nom “El Miracle”, tot i que no apunta cap a la direcció on he d’anar. Sembla com si m’hagués endinsat en una dimensió completament aliena al trànsit de fa una estona, quan tot just sortia de l’urbs en hora punta. Aquí no hi ha ningú, o gairebé, perquè he quedat amb una persona. I no és una persona qualsevol, com a mínim no tothom decideix viure sol en una rectoria perduda enmig del Solsonès.

M’aturo al minúscul poble de Sant Just d’Ardèvol, un conjunt de pedra i flors salvatges que sembla abandonat. Però res és el que sembla. De dalt d’una finestra treu el cap Laura de Castellet (Barcelona, 1965), que, envoltada de silenci, de seguida ha sentit la meva arribada. Aquí el temps sembla aturat, el despoblament i l’abandó formen part de la seva història, però per a la dona a qui vinc a conèixer la remor del passat sempre és amb nosaltres.

Clica aquí per llegir l’article sencer