“No conec ningú que no hagi passat la crisi dels 30 anys”

Entrevista a Enric Pardo, autor de ‘Todas las chicas besan con los ojos cerrados’.

Conscient de l’èxit que ha despertat entre els lectors més ‘urbanites’ la novel·la Todas las chicas besan con los ojos cerrados, la productora Filmax acaba de comprar els drets d’autor per fer una pel·lícula. I és que Enric Pardo (Castellón de la Plana, 1977), guionista de sèries d’èxit com Arròs covat, director de l’àrea de cinema de la productoraEl Terrat i del departament de Ficció TV a l’Escac, ha aconseguit fer de la seva primera novel·la un valuós retrat de l’anomenada ‘generació Ikea’. Una generació on el treball precari, els pisos compartits, la por al compromís, el peterpanisme i el Facebook hi juguen els papers principals.

Publicat al desaparegut Wikidiari.info (febrer 2013).

1555195110-pardo-retrato_jpg

Com a escriptor novell amb una llarga experiència com a guionista, què et sembla el fet que Filmax vulgui fer una pel·lícula del teu llibre?

Em sembla fantàstic. Estic convençut que Filmax és una productora amb un gran bagatge i experiència industrial que sabrà rodejar el projecte dels millors tècnics, cineastes i càsting possible per fer una bona pel.lícula. No puc estar més satisfet.

D’on va sorgir la idea d’escriure Todas las chicas besan con los ojos cerrados?

Un dia vaig pensar què passaria si existís una empresa que et posés en contacte amb la teva mitja taronja. I encara més: què passaria si, d’entre els possibles candidats, hi aparegués el teu ex. A partir d’aquí, la novel·la tracta sobre com deixes de banda una part de la teva vida en la que vius relacions esporàdiques, sense compromisos, fins que tanques l’etapa amb una parella definitiva. És a dir, com deixar la promiscuïtat i començar la paternitat amb la creació d’una família.

Per què creus que costa tant passar a aquesta següent etapa?

Per dos motius. Per començar, avui en dia hi ha molta més competència i no trobem una feina estable com tenien els nostres pares. De petits creiem que ells tenien respostes per tot, eren els nostres herois, i ara ens adonem que van fingir una seguretat que no era real. Ara no ens considerem a l’alçada d’aquest miratge que ens van fer creure quan érem petits. La prova està en que som la primera generació que no supera a l’anterior en qualitat de vida. L’altre motiu és que avui en dia volem tenir-ho tot: una parella estable però a la vegada l’aventura i el risc de tenir relacions esporàdiques.

És possible no tenir la crisi dels trenta anys?

Suposo que sí, encara que no conec a ningú que no li hagi passat. Sí que és cert que tinc amics que viuen en pobles i ciutats petites que la passen més ràpid, o que se la salten. Però en les ciutats grans com Barcelona sol ser més habitual tenir-la, perquè hi ha tantes opcions i oportunitats que ens saturem i ens bloquegem. El problema és que podem i volem tenir-ho tot.

Creus que avui en dia cada cop hi ha més Peter Pans?

Sí, perquè pensem que fer-se gran suposa deixar de passar-ho bé i tenir més responsabilitats. I el curiós és que, encara que cada vegada tinguem més responsabilitats, seguim sense voler madurar. Miro enrere i veig que el meu pare als trenta cinc anys ja tenia quatre fills i pràcticament ja ho havia fet tot. Jo tinc la mateixa edat i encara no en tinc cap, com gairebé totes les persones de la meva generació.

Sembla que hi ha bastantes similituds entre el protagonista de la sèrie Arròs covat, Xavi, i l’Àlex de Todas las chicas besan con los ojos cerrados.

En Xavi és més tímid i insegur que l’Àlex. Els guionistes el posàvem molt al límit amb les seves inseguretats, fent-li males jugades. A l’Àlex també l’he posat en situacions molt vergonyoses, però el tracto amb un to més desenfadat, intentant explicar la seva neurosi.

Podries considerar l’Álex el teu alter ego?

No, tot i que molts amics em diuen que sóc jo. És cert que alguns problemes i situacions que li passen les he viscut, però ara ho veig tot amb molta més distància i puc fer una visió més crítica, objectiva i reflexiva.

Han dit sobre aquesta novel·la que és un retrat generacional.

La veritat és que no pretenia que ho fos, si ho hagués fet segur que m’hauria sortit malament. Suposo que tot el que reflecteixi la gent, les situacions i un ambient d’una determinada època sempre serà el reflex d’una generació.

Penses que és una novel·la fàcil de traslladar al cinema?

De fet, la novel·la estava pensada primer com a pel.lícula. Vaig escriure una escaleta i tot. Ara estic escrivint el guió i francament m’ho estic passant molt bé. Després de més d’un any, retrobar-me amb l’Àlex, la Natalia, el Chewie, el Martín i tota la colla de personatges de la novel·la està sent molt satisfactori. És com si estiguéssim prenent unes birres a la terrassa d’un bar i els estigués explicant de quina manera els hi passaran en el cinema les coses que els hi van passar a la novel.la. Penso que l’Àlex té ganes de fotre’m un cop de puny, però al cap i a la fi, jo sóc l’autor i sóc el qui mana.

Pin It

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

« »