La carbassa i la ceba ja quasi estan cuites, m’anuncia la Marta mentre remena la crema. La dona, d’ulls blaus transparents, cabell ros rapat pels extrems i nas aguilenc, busca condiments entre les desenes de pots de vidre que té als prestatges de la cuina. En cadascun hi ha una espècia o una planta aromàtica. Se les coneix totes. “Hi posarem una mica de clau, que és un bon antiviral”, diu mentre atansa el nas a pocs centímetres de l’olla i s’apropa l’aroma amb la mà. La finestra emmarca un paisatge d’hivern, gris i adormit.
« A la recerca de l’or blanc “Som com nòmades, ja portem l’ADN de moure’ns des que vam muntar l’empresa” »
