Pasolini estimava el català

Cineasta, poeta, pensador, visionari…a Pier Paolo Pasolini se l’ha descrit de moltes maneres. El vessant que menys és coneix d’ell, però, és el de traductor i defensor de les llengües minoritàries com el català.

Publicat al desaparegut Wikidiari.info (setembre 2013).

Un dels defensors de la llengua i cultura catalana que menys es coneix és, probablement, el cineasta italià Pier Paolo Pasolini. Nascut a Bolonya al 1922, era fill d’un soldat ferm defensor de Benito Mussolini, dictador que, al igual que Francisco Franco a Espanya amb el castellà, reprimia els dialectes italians en favor d’una única llengua, l’italià. Aquest fet, juntament amb la mala relació que sempre va mantenir amb el seu pare, el va convertir en un gran defensor de totes les llengües castigades, en especial el dialecte de la seva terra, el friülà, al nord d’Itàlia.

1052728376-pasolini-jpg1_jpg

Durant la seva joventut, quan vivia a Casarsa della Delizia, va ser quan el seu vessant més poètic va aflorar, escrivint en friülà i creant la Scuola privata di San Giovanni. Fou en aquesta escola on començà a perfilar la seva teoria del friülà com a llengua, igual que l’italià, el català o el francès. Més tard, al 1945, va crearl’Academiuta di Lenga Furlana, des d’on es volgué fer del friülà occidental una llengua poètica. “Van ser precisament els dialectes els que van portar a Pasolini a dirigir la seva mirada cap al realisme i a trobar en el poble i en la gent més senzilla els grans i inimitables protagonistes de les seves millors novel·les, poemes i pel·lícules”, va comentar Dacia Maraini, escriptora i poetessa italiana íntima amiga de Pasolini, en una conferència celebrada al CCCB el passat mes de juliol en motiu de l’exposició Pasolini Roma.

Molt aviat l’Academiuta va crear el Quaderno romanzo, una publicació on el seu tercer número va tractar sobre la llengua i la literatura catalanes. Gran part de la informació publicada venia donada per Carles Cardó, un poeta i traductor eclesiàstic exiliat a Suïssa. Va ser ell qui va proporcionar una selecció del que considerava “el millor de la poesia catalana de tots els temps”. Els poemes, agrupats en la seccióFiore di poeti catalani, eren de caire religiós i pertanyien a Joan Rois de Corella,Jacint VerdaguerMiquel Costa i LloberaJoan AlcoverJoan MaragallJosep CarnerCarles Riba o Miquel Bertrán i Oriola, entre d’altres.

Per a Pasolini, hi havia un clar paral·lelisme entre el català i el friülà, no només des del punt de vista de la llengua poètica, sinó també pel desig comú d’aconseguir una independència política de l’estat majoritari, és a dir, d’Espanya i d’Itàlia respectivament, segons explica l’estudi fet per Caterina Briguglia ‘Quan el català es troba amb el friülà: Carles Cardó i Pier Paolo Pasolini‘.

A part de la selecció de poemes, en aquest número especial del Quaderno romanzotambé s’hi trobava un comentari de dues pàgines on es parla dels diferents aspectes de l’evolució lingüística i literària de la llengua catalana. En el text s’explica com el català, escindit del provençal al llarg del segle XIII, fou durant tres segles la llengua catalana de la Corona d’Aragó fins a caure víctima de l’hegemonia catalana. “És aquí quan el poeta fa un elogi del poble català”, explica Jordi Corominas Julián, poeta i escriptor especialista en Pasolini, “al que defineix com a fort i conscient en la defensa per impedir la desaparició de la llengua, de la que valora en l’àmbit literari la influència que rep d’autors italians, establint relacions literàries entre Sant Francesc i Ramon Llull, Bernat Metge i Bocaccio o Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March com a deixebles de Petrarca”. El text també destaca que la primera traducció coneguda de la Divina Comèdia fou d’Andreu Febrer i “lloa l’esperit català, deixant intuir que la llengua catalana i la seva evolució es el model que hauria de seguir el friülà per a consolidar-se”.

Pasolini a Barcelona

L’interés de Pasolini per la cultura catalana no va quedar, però, reduïda a la poesia. A mitjans dels 60, quan ja començava a despuntar com a cineasta, va tenir l’oportunitat de visitar Barcelona entre rodatge i rodatge. En aquestes visites el seu amfitrió eraJosé Agustín Goytisolo, el traductor dels guions de Accatone i Mamma Roma al castellà. En un article publicat per Goytisolo al suplement Culturas l’any 84 Un hombre triste: Pier Paolo Pasolini, Goytisolo relata les estades que el cineasta va tenir a la Ciutat Comtal. Per exemple, una primera visita va servir per contractar a un estudiant barceloní, Enrique Irazoqui, per encarnar a Crist a la pel·lícula Il vangelo secondo Matteo. Durant l’estada va tenir l’oportunitat de reunir-se amb gent del cinema i teatre, com Miquel Porter i MoixRomà Gubern o Ricard Salvat.

A poc a poc el seu nom va començar a sonar pels ambients més progressistes de la ciutat, i així va ser com en una altra visita un grup d’estudiants va demanar als amics de Pasolini que es celebrés una xerrada sobre la seva obra com a escriptor i director de cinema i sobre la seva ideologia marxista. Enmig de la dictadura franquista, era molt difícil trobar un lloc on poder reunir-se amb el cineasta. Però al final es va aconseguir trobar un lloc secret per fer la conferència: la sala de dissecció de cadàvers de l’Hospital Clínic, que es va omplir de gom a gom per escoltar-lo. En l’article, Goytisolo també relata com va visitar amb Pasolini les barraques de Can Tunis i el Cementiri de Montjuïc, on va aprofitar per visitar les tombes de Durruti, Acaso, Ferrer Guardia i Lluís Companys.

1052728376-pasoliniabarcelona_jpg

Pier Paolo Pasolini, José Agustín Goytisolo i Salvador Clotas sobre les barraques de Can Tunis.

“Pasolini sempre va ser un visionari, un pensador europeu que va anunciar coses que ara resulten familiars, i ho va fer posant en risc la seva propia vida”, explica Jordi Balló, comissari de l’exposició Pasolini Roma. Tot i que més tard va destacar com a gran cineasta del realisme italià, Pasolini sempre va seguir lluitant per les llengües minoritàries i creia que, tot i la repressió del franquisme, el català tornaria a alçar el vol. Llàstima que no ho va poder veure, ja que va morir assassinat a Òstia, al litoral romà, divuit dies abans de la mort del dictador espanyol al 1975.

Pin It

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

« »