Tossudament independents

LauraSaula_Cat

El passat 29 de juny el Camp Nou va tornar a viure una nit màgica. Una d’aquelles nits destinades a formar part de la memòria col·lectiva de Catalunya. Aquesta és una crònica del que va passar.

Publicat al desaparegut Wikidiari.info (juny 2013).

Trenta dos anys després d’aquell 24 de juny de 1981, quan els crits de ‘Som una Nació’ van inundar el Camp Nou en defensa de la cultura i la nació catalana, aquesta vegada, potser més a prop que mai d’un referèndum per la independència, al voltant de 90.000 catalans hi van tornar per clamar a favor de la llibertat.

El públic, clarament familiar i provinent de tots els racons de Catalunya, venia disposat a viure una nit única i, sobretot, a emocionar-se. La selecció de cançons, les clàssiques del repertori de música catalana de les últimes dècades, van contribuir a aconseguir-ho, tot i alguns problemes acústics que van anar apareixent al llarg de la vetllada. Qualsevol nit pot sortir el sol, una de les que van donar la benvinguda al concert, Boig per tu o Camins van ser l’inici del que prometia ser una nit llarga i plena de símbols.

“La pàtria que hem perdut sense combat, sense combat la guanyarem”, va exclamar Matthew Tree davant d’un públic entregat. Una de les característiques d’aquest concert, a estones més polític que musical, va ser la presència de petits discursos de destacades personalitats catalanes entre cançó i cançó. El públic va poder escoltar, ja fos en gravacions de vídeo o en directe, les veus a favor de la independència de Kilian Jornet, Sílvia Munt, Anna Sahun, Núria Feliu o Josep Maria Mainat, entre d’altres. “Que aquest sigui l’últim cop que haguem d’omplir el Camp Nou per reclamar la llibertat”, va exigir Joel Joan mentre el públic corejava a favor de la independència.

Les estelades tenyien la totalitat de l’estadi, on es produïen onades humanes entre les sovint excessivament llargues pauses entre cançons. En una d’aquestes intenses onades estava el públic quan Peret, emocionat, no trobava la manera de començar el seu repertori. “Avui és un dia feliç, no l’oblidaré mai”, va confessar abans de començar a tocar L’emigrant i una variant per l’ocasió de Ella tiene poder:“Catalunya té molt poder, Catalunya és poderosa”.

Paco Ibáñez també va fer acte de presència: “estimo els catalans per ser com són, per això sóc aquí”, va confessar, seguit del crit “Visca Catalunya eternament”.

Referències a figures històriques com Salvador Puig Antich, de qui el cantautor Joan Isaac va recitar la seva última carta a Margalida, la seva companya, van ser alguns dels minuts emocionants de l’acte. Fins i tot els moments que van sortir a cantar Dyango o Ramoncín van ser fortament aplaudits.

“La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú”, va reafirmar Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural. “Volem construir unes relacions fraternals amb les dones i els homes d’Espanya, i amb els ciutadans de la resta d’Europa”. “Al segle XXI, ningú no pot prohibir un referèndum democràtic”, va continuar Casals en el seu emotiu parlament, que va acabar amb un intens “no som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força”.

Aquest discurs va ser el precursor del que seria la gran apoteosi de la nit, que va esclatar una hora i mitja més tard del previst, amb la interpretació de Els segadorsper part de l’Orfeó Català i la Cobla de Cambra de Catalunya. Va ser durant aquells dos minuts de cançó quan tot el públic va convertir el Camp Nou en un immens mosaic on es podia llegir, en anglès, ‘2014 Freedom Catalonia’. Un missatge dirigit al món, un clam destinat a demanar el suport i la comprensió de la causa catalana a nivell internacional. Poc abans del mosaic els espectadors van poder veure un vídeo de Ban Ki-moon, Secretari General de les Nacions Unides, on deia que apostava pel diàleg i el respecte a la voluntat dels pobles.

Un altre dels moments clau després de la construcció del mosaic va ser el 3 de 9 amb folre que van aixecar els Castellers de Vilafranca a la pista del Camp Nou. Les gralles, que ressonaven amb força per tot l’estadi, van contribuir a unir tots els assistents en intenses ovacions.

Posteriorment, l’acte va iniciar la seva part més musical amb un ampli recull de les cançons més reivindicatives de Lluís Llach. Ell mateix va obrir a capela aquesta segona part amb Venim del nord, venim del sud. La resta de cançons van ser interpretades per diversos cantants, entre els quals es trobaven Pastora (Tinc un clavell per a tú) Lídia Pujol (País Petit), Marina Rossell (Què feliç era, mare), Cris Juanico (Viatge a Ítaca) o Maria del Mar Bonet, que va encisar el públic amb la seva extraordinària veu cantant Alè.

Aquesta segona part hauria pogut ser molt més agraïda, si no fos perquè el concert s’estava allargant massa: les quatre hores que havia de durar inicialment van acabar convertint-se en sis. Tot i això, quan finalment Lluís Llach i tots els artistes van clausurar el concert amb la cançó Tossudament alçats, el públic va oferir les seves últimes espurnes d’energia per aconseguir fer d’aquella nit l’inici del seu somni. Un somni que camina cap a una direcció: la llibertat d’un poble.

Pin It

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

« »