Des de l’era clàssica, una gran quantitat de filòsofs, novel·listes i poetes han fet dels jardins els seus aliats artístics i intel·lectuals. Com si es tractés d’una companyia més, aquests espais naturals creats per l’home han servit d’inspiració i de font de tranquil·litat i reflexió durant mil·lennis.

Aristòtil ensenyava als seus alumnes mentre passejaven pel parc. De fet, el seu Liceu albergava un dels primers jardins botànics que es coneixen i un dels seus deixebles i successors, Teofrast, va escriure el primer tractat sobre botànica i va oferir el jardí per a tots els qui hi volguessin estudiar filosofia i literatura. L’Acadèmia de Plató es trobava dins d’un bosc sagrat. Epicur es va retirar a la seva finca d’Atenes per dur una vida tranquil·la i austera, i a la seva escola se la coneixia com el jardí. A ell se li atribueixen les paraules que diuen: “Aquell que segueix la natura és autosuficient en totes les coses”. Durant segles, els romans més cultes tenien el costum d’anar als jardins per dedicar-se a la conversa i a l’estudi. I ja al final de l’era clàssica, gairebé mil anys després, el teòleg platònic Sant Agustí es va convertir al cristianisme en un jardí.

Clica aquí per llegir l’article sencer