Quan era petita m’agradava observar la porta translúcida de casa l’àvia. Per molt que mirés, mai podia veure què hi havia a l’altra banda. I precisament per això, m’embadalia imaginant què hi podria haver. Un no-lloc on tot era possible. Com quan, en els àpats familiars, em posava sota la taula i em perdia entre un món de cames i sabates. Per uns instants, aquestes extremitats deixaven de pertànyer a les persones que coneixia. Com les arrels que s’amaguen sota terra i només en podem veure la part superior, la visible.

Vivim envoltats de l’intangible, de tot allò que no veiem però que intuïm. Una idea que es traspua mentre passejo per l’exposició L’Arbre del que encara no saps, comissariada per Caterina Almirall i que forma part del programa Suport a la Creació’22 Comisart, al CaixaForum. El títol de la mostra deixa clar que cal endinsar-s’hi sense buscar res determinat. Em submergeixo, doncs, en un pou de preguntes on totes les respostes són vàlides.

Clica aquí per llegir l’article sencer