Goig: joia, alegria, eufòria, fruïció, vida. El seu cant és un so que ens arriba directe del passat, un cant gloriós i emotiu que se’ns revela en comunitat. Un gaudi que sobrevola, des de fa segles, els Països Catalans. Aquest és el territori on neixen i es comparteixen els goigs, les composicions poètiques i populars que es canten a la mare de Déu, a Crist o a tot l’elenc de sants que coronen els pobles i ciutats. En els últims temps, fins i tot se’n creen de nous, alguns molt allunyats dels components més litúrgics.

Els goigs són nostres. Els cantem en cada poble, en cada festa major. Es canten al final de misses, abans de xocolatades o benediccions de coques per compartir. En les seves estrofes, es parla d’un indret, com un petit mirall de cada comunitat. La seva presència se situa al llindar entre el ritual sagrat i el profà. Una posició que ofereix un espai popular on tothom té cabuda. Ja era així segles enrere, quan els goigs eren l’únic moment de la missa en què desapareixia el llatí i es cantava en català.

Clica aquí per llegir l’article sencer