Confessions d’una portera de la zona alta
De viure en un petit poble de Còrdova a arribar a la zona alta de Barcelona. Des de fa més de trenta anys, Mari Carmen Portero es dedica a vigilar i netejar una porteria que també s’ha convertit en la seva casa familiar
Quantes persones es diuen Portero de cognom? I quantes d’elles es dediquen precisament a això, a ser porteres? “Com és la vida, eh!”, em diu Mari Carmen Portero quan veig la coincidència. Asseguda a la seva petita trona rodona, de cara a la porta d’entrada, aquesta dona de cara afable es disposa a explicar-me la seva història. Un relat de llums i ombres que transcorre entre casa seva i la porteria, separades per pocs metres de distància. “Aquest és el meu edifici, casa meva. Aquí he tractat amb generacions de veïns; alguns d’ells ja han mort”, comença.
Des del 1984, la Mari Carmen és la portera d’aquest edifici de vuit plantes del carrer del Capità Arenas. Som en plena zona alta de Barcelona. Pel carrer, els gossets de pèl blanc impecable es passegen entre botines de pell i perfum. A les botigues de productes selectes s’hi venen baguetes acabades de fornejar, mentre que a les voreres es distribueixen, amb delicadesa, tauletes per prendre el cafè de mig matí.