“¿Per què fa més calor a l’estiu?”, pregunta el professor als alumnes. De fons, un raig de llum il·lumina la classe. S’alcen dues o tres mans. Aquest és el preludi d’una ràpida seqüència on, a cada resposta incorrecta, el professor canvia d’alumne fins que surt l’explicació encertada.

I és per aquest camí, el de saltar de mà en mà, que s’ha perdut una gran font de diàleg. El professor només ha anat a buscar la resposta, però no ha investigat què hi ha darrere de l’imaginari de cada nen. ¿Per què ha dit això, en comptes d’allò? Ha perdut l’oportunitat d’utilitzar les idees amb què cada alumne arriba a classe i, a partir d’aquí, ajudar a completar la resposta amb una idea clara que, amb sort, li quedi gravada per sempre.

Els bons mestres sempre han sabut fer servir les idees dels nens per fer-los jugar i raonar, acompanyant-los per construir el seu propi coneixement. És un sistema al qual ara se li ha posat un nom: ensenyament responsiu. Aprenem sobre el que ja sabem i li donem nous significats a partir de la informació nova que rebem.

Clica aquí per llegir l’article sencer