És una nit de tempesta, cap a principis del segle passat. A fora, els llamps cauen amb força, il·luminant el cel a batzegades. La dona no pot dormir. Ja l’hi deien, a l’hora de sopar, que s’estaven enganxant espurnetes de foc al cul de l’olla. “Senyal de vent o d’aigua”, auguraven. O potser són coses de bruixes. Fa temps n’hi havia moltes, per aquí.

Alarmada, s’aixeca del llit i s’emplena les mans amb l’aigua de la pica beneitera, penjada al costat del capçal. Ràpidament, obre la finestra i tira l’aigua beneïda per espantar la tempesta. “Sant Pere màrtir, guarda-mos aquest camp de blat, de pedra, de neula i de tota tempestat”, exclama als quatre vents. Torna a tancar els porticons i es fica dins del llit, protegit per la creu i la imatge de santa Rita, que des de fa anys la salvaguarda en els seus parts.

Clica aquí per llegir l’article sencer