“Aquesta setmana la meteo és bona als Alps. ¿Qui s’hi apunta?”. Amb aquest missatge de WhatsApp comença tot. Dies després de llegir-lo, el 14 d’abril de 2015, en Jere Mateo i en Salvi Martín, dos amics i companys de feina, mentre escalen els Alps, es precipiten al buit. Els rescatadors els troben encordats i separats per vint metres. En Salvi ha mort a l’acte, el Jere sobreviu de miracle: estarà en coma durant un mes. Ell mateix assegura que aquell dia mor i neix de nou, tot i que no sap en quin ordre. Tampoc sabrà mai què va passar, qui anava davant ni qui va cometre l’error fatal. Un turment que carrega des d’aleshores.

Després d’una llarga neurorehabilitació a l’Institut Guttman, en Jere aprèn a conviure amb les seqüeles físiques i mentals d’aquell 14 d’abril. Com un nadó, torna a aprendre a caminar (tot i que ha d’anar amb bastó), a dormir sol a les nits i a controlar els esfínters. Ja no podrà treballar de mosso d’esquadra ni fer muntanya i, amb poc més de trenta anys, el seu futur és un interrogant. Fins que apareix la natació, amb què desafia la discapacitat que gairebé el deixa postrat al llit per sempre. Primer aprèn a nedar a la piscina, protegit per un espai limitat i controlat. Més tard al mar, on torna a connectar amb allò que el feia sentir viu a l’alta muntanya. Aconsegueix petits reptes fins que un dia és capaç del que era impensable: nedar cinquanta quilòmetres lluitant contra les onades, les meduses i el fred. Tota una odissea que explica a La travessia infinita (Ara llibres), escrit pel periodista Adam Martín, també nedador. Quedo amb ells dos a la platja de Mataró, al costat del club de natació on en Jeri entrena.

Clica aquí per llegir l’article sencer