La lluna, la pruna es vesteixen d’udol
Les cançons de bressol ens adormen des de temps ancestrals. A casa nostra, un projecte de Càntut i un disc d’Alba Careta i Henrio ens desvelen un món oníric on encara podem escoltar els nostres avantpassats
Temps era temps, a les nits, s’anava a cantar bona nit a la lluna. Abans d’anar a dormir, mare i filla pujaven al terrat agafades de la mà i li entonaven “La lluna, la pruna”. I ella, damunt l’horitzó, les il·luminava, tot escoltant la melodia que la bressolava. Mentrestant, les llumetes del poble d’Avinyó s’anaven apagant. Cada llumeta, una història que quedava en repòs.
Anys més tard, unes cases més enllà d’aquell terrat, al mateix poble i sota la mateixa lluna, em trobo amb aquella filla, que mai més ha deixat de cantar. És Alba Careta (1995), trompetista i cantant de jazz, que em rep a la Torre Abadal. No és casualitat el lloc de trobada, més endavant en sabré el perquè. De moment sé que, un dia, a l’Alba li van fer una proposta. I, en fer-l’hi, aquella nena que cada nit pujava al terrat a cantar a la lluna va renéixer.