Un hivern a la Segarra
Des del micropoble de l’Ametlla de Segarra, l’arquitecte Ricard Grau aposta per fer una vida de família i comunitat allunyada dels grans nuclis urbans. Tot un exemple de com el fet de viure en un poble petit et pot donar una gran vida
Diuen que si es vol viure a la Segarra, primer s’hi ha de passar un hivern. Per a Ricard Grau, el seu primer hivern va suposar un punt d’inflexió. Instal·lat amb la parella al micropoble de l’Ametlla de Segarra, es va adonar de totes les coses boniques que li podia aportar aquell tipus de vida. El silenci, els moments de tranquil·litat, d’anar amb bici sense trobar-se amb gairebé ningú. Van ser uns mesos de baixar revolucions i de fer una vida més introspectiva, que, lluny de causar-li un neguit, el van atrapar per sempre.
Des de poc abans del confinament pel coronavirus, el Ricard viu al poble dels avantpassats de la seva parella, Eva Bonet. Fa més de 800 anys que la família està documentada en aquest micropoble, que té poc més de catorze habitants. I això que, quan el pare de l’Eva era jove, havien arribat a ser 200. Fins i tot hi havia hagut una escola. Ara només hi queden algunes cases que gran part de l’any estan tancades. La majoria són de persones del poble que han anat a viure a altres indrets que, a diferència de l’Ametlla, sí que disposen de tots els serveis bàsics. “Tan sols venen durant les vacances”, explica el Ricard assegut als baixos de casa seva, on es troba el Celler Comalats, propietat de la família de l’Eva.