Passar el drapet per la tomba dels poetes
Si la vida s’expliqués com un conte, aquest tractaria sobre un matí d’hivern al cementiri de Folgueroles, a Osona, on l’escriptora Mònica Boixader treu la pols del nom d’una poeta oblidada
He quedat amb una ànima de poeta per visitar una tomba. Ella, delicada, de pell blanca i veu etèria, arriba amb un drap i una tenora. I també amb un llibre de poemes i un pensament per als morts. Sap que darrere de cada làpida hi ha una història que es perd. Per a cada nom, una figura que s’esvaeix. Avui, però, anem a buscar-ne un de molt concret. Un nom que ve acompanyat d’un poema. Perquè qui s’amaga darrere d’aquest nínxol pulcre i discret és una poetessa que un dia va morir massa jove.
Abans de conèixer aquest nom i la seva història, però, cal explicar-vos amb qui he quedat avui. La noia de pell blanca i veu etèria és Mònica Boixader (Mollet del Vallès, 1991). A voltes periodista, a voltes escriptora, els seus textos es poden veure en mitjans com Núvol. Algunes de les seves històries li han valgut premis, com la d’un arbre que neix del ventre de la seva mare. Per a Boixader, la vida és un conte que val la pena ser explicat. La vida, també, és militància literària, que practica cada dia i que plasma en l’assaig Pompeu Fabra: el menhir i els arbres, a la Biblioteca del Núvol, o quan s’adhereix, com a membre, a l’Escamot Carner, grup de defensa del “Príncep dels Poetes”.