“Amb Colita érem un matrimoni blanc: ho compartíem tot menys el llit”
Entrem a l’estudi de Francesc Polop, escultor, dissenyador i guardià de part de l’arxiu de la fotògrafa Colita, amb qui va tenir una forta amistat durant més de quaranta anys. Un testimoni viu del seu llegat
La primera vegada que Francesc Polop veu Colita és a les escales d’un antic edifici de l’Eixample. Té vint i pocs anys i no fa gaire que és el secretari personal de l’escriptor Terenci Moix, el qual l’ha enviat al pis-estudi de la fotògrafa per recollir unes fotografies que li ha fet. Mentre puja les escales, comença a sentir uns passos molt forts que baixen, com un poder de la natura. És Colita i una noia que l’ajuda a baixar unes càmeres. Pum, pum, pum, tot soroll i escàndol. Una estridència que s’atura en sec quan la fotògrafa es creua amb Polop.
—¿A dónde vas? —pregunta al jove, que li explica l’encàrrec—. ¿De parte de quién? —continua ferma la fotògrafa.
Quan ell li diu que ve de part de Terenci Moix i que és el seu secretari, ella no es pot contenir:
—¿Ah, sí? Bueno, ¡ya veremos!
I després, un altre cop el so d’ella baixant amb força, pum, pum, pum, com un vendaval.
“Aquell dia vaig entendre que Colita era això, era com tot el que mou el món: una dona hiperactiva. I desenganya’t: el món funciona perquè està ple de persones hiperactives que no poden parar i que sempre estan buscant, investigant, fotografiant...”, em confessa Francesc Polop amb els ulls negats de records. Som al seu estudi, una antiga carbonera del barri de Sarrià de Barcelona on treballa aquest escultor i dissenyador gràfic. Aquell dia llunyà en què es troba Colita a mitges escales poc es pot imaginar que allò és l’inici d’una amistat que duraria més de quaranta anys.