Hi ha un poema publicat al llibre Sonriendo estás mas guapa, de Georgina Hudson, que diu que una filla educada per una mare incapaç de sintonitzar amb les seves necessitats perd la seva veu. Aprèn que no pot dir no, perquè això comporta el rebuig; que no pot expressar la seva ira, perquè la condemna a l’aïllament; que no pot estimar cap altra figura maternal, ni tenir amigues massa properes, per por de despertar la seva gelosia. Viu amb la por que la seva ràbia pugui esclatar sense avís, com un diluvi volcànic de paraules o un retir aterridor. En definitiva, la filla aprèn que no és segur ser ella mateixa, i per això intenta convertir-se en allò que creu que la seva mare vol que sigui. Aquest patró no acaba en la infància, llevat que la filla, ja adulta, aprengui a recuperar la seva veu i a establir límits, fet que implica afrontar el dol per la mare que hauria necessitat i mai va tenir.

Clica aquí per llegir l’article sencer