Quan Barcelona era plena de tramvies
Repassem noranta-nou anys d’història en què la ciutat era un entramat de ferro i soroll, vies i cables que transportaven els ciutadans, que tot just descobrien un món en expansió. Una crònica sentimental que compartim amb Ròmul Brotons
Expliquen les històries antigues que, quan el tramvia de vapor travessava de nit el descampat que unia Barcelona amb el poble de Sant Andreu de Palomar, tots els nens s’amagaven espantats sota les faldilles de la mare i les dones grans se senyaven, murmurant algun conjur contra el dimoni. El soroll de la caldera, juntament amb les guspires que sortien disparades en la foscor, evocava l’arribada d’un monstre infernal. I no poques vegades atropellava persones al seu pas. Era el 1877 i encara hi havia tramvies de vapor a la ciutat, més coneguts com a tramvies de foc.
Només feia sis anys que s’havia iniciat la carrera per transformar Barcelona en un entramat de tramvies, primer de tracció animal, després de vapor i, finalment, elèctrics. El cas és que va haver-hi un temps en què la xarxa de tramvies era una part fonamental del panorama de la ciutat.