Allò que el vent s’endú
La geografia física i anímica de la batalla de l’Ebre lluita contra les ventades d’oblit i aspes que s’enduen la memòria d’una guerra i d’una terra
L’aire s’omple de polsim mentre el cotxe avança pels camins de terra. A banda i banda, boscos de pins i esbarzers salvatges acompanyen el camí. I de lluny, als turons de més enllà, fileres de molins eòlics emmarquen el paisatge. La seva presència, silenciosa i colossal, és com un senyal d’avís, de perill. Un record d’una batalla que no ha acabat. Una guerra que des del 1938 batega arran de terra, a la superfície, d’on encara sobresurten ossos humans, llaunes soviètiques i trossos d’ànima. Fragments desemparats que volen explicar una història, però que es veuen silenciats cap a l’oblit, a través del vent.