Botes entre la mort i la vida
Des de les muntanyes d’El Salvador fins als turons del Carmel, l’Alejandro Díaz torna a néixer en un entorn que l’ajuda a aconseguir la pau, ja que va sortir de la guerra
Quan era petit, a l’Alejandro li agradava sortir a jugar pels carrers enfangats. Vivia al camp, entre pedres, animals i forces de la natura. Allà ho tenia tot: una família; uns amics amb qui perdre’s pels boscos selvàtics, aquells d’on brotaven fruits que els alimentaven, i un riu on refrescar-se. Vivia al paradís, però aleshores encara no ho sabia.
“Un no se n’adona, i després resulta que ho perd”, em mira fixament l’Alejandro Díaz (El Salvador, 1979). Ens trobem a la petita sala d’estar del seu pis del Carmel, a Barcelona. Un apartament on assegura que, per fi, ha trobat la pau. Aquí s’ha trobat amb ell mateix. Però, qui és ell exactament?